Caga, tió,
pel Nostro Senyor,
pel pare i pe la mare,
i per mi un bon piló!

Maca com un pom de flors
és la vila que m’encanta,
la vila dels meus amors,
on l’aigua tothora canta.

Quan somriu la primavera,
i els ocells surten del niu,
i la noia riallera
veu que tot és atractiu.

Els turons i fondalades
se pre(n)ten a dir cançons,
ben apreses i ensenyades
per un bell seguit de fonts:

Font de Lourdes estimada;
font del ferro i de Palau,
records d’una costellada
i uns amors d’eterna pau,
records d’una costellada
i uns amors d’eterna pau,
d’eterna pau, la, la,
lala, la, lala...

Font del (?) i rossinyol,
que saludeu el que arriba,
i havent passat la dels àngels
i a Can Quadres, tradició viva.

Records de festa major,
font del molí de les pipes,
bella font de Can Cassó,
que tant de ballar ens atipes.

La Farga i la Corbadora,
bé en saben, de cançons,
del jovent que s’enamora,
que viu tan sols d’il·lusions.

De la font dels traginers
se’n conten unes rondalles,
d’aquell jove foraster,
de tots el qui millor balla.

D’Arbúcies, noies gentils,
són les fonts les millors gales,
són quant vosaltres, humils,
que tant tens i tan regales,
que tant tens.

La bella Giralda
s’escalda, s’escalda,
la bella Giralda
s’escalda del cul.

En Peret li cura,
li cura, li cura,
en Peret li cura
amb l'oli d'un llum.

El nen és petit,
i mig adormit,
la mare se’l mira;
i junt al bressol
no el deixa mai sol,
joiosa, sospira.

I vetllant el seu somni d’amor,
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill per un món i un tresor.
I l’adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nones, fill meu,
fes nones, (?),
que ets un angelet
que ens ha enviat Déu;
petons a la cara,
petons al f(a)ront,
petons d’una mare,
lo més gran del món.

-Señores míos, ¿dónde van ustedes?
-Buen zapatero, vamos de paseo.
-Señores míos, romperán zapatos.
-Buen zapatero, nos hará de nuevos.
-Señores míos, ¿quién los pagará?
-Buen zapatero,

       -llavons ens empaitàvem…-

¡la que usted cogerá,
la que usted cogerá!

El calaix, el calaixó,
vinga’n ous a la cistella;
el calaix, el calaixó
vinga’n ous al cistelló.

El que porta la cistella
diu que és un bon hereu;
ha caigut a la riera,
porta un gat que no s’hi veu.

El calaix, el calaixó,
vinga’n ous a la cistella;
el calaix, el calaixó
vinga’n ous al cistelló.

En aquesta santa casa
si n’hi ha una pedra rodona,
que els fadrins li van posar
per nar a festejar la minyona.

Donya Quitèria Xorruca
diu que vol fer testament;
diu que té una neboda
que l’aima entranyablement.

Ja li diu: -Noia, surt per el barri,
mira si trobes algun notari;
diga-li que vingui aquí al moment,
que jo desitjo fer testament.

Quan arriba el notari
ja li diu Donya Xorruca:
-Senyor, jo l’he fet venir
perquè un ull ja se m’acluca.

Per ma neboda ha de ser tot;
just és que tingui un galant d’or.
És geperuda, no té cap dent,
i els ulls li ragen seguidament.

De llençols no puc deixar-n’hi,
perquè mai no n’he tingut,
però en canvi jo li deixo
un orinal i un embut.

Per ma neboda ha de ser tot;
just és que tingui un galant d’or.
Ben arreglada sempre anirà,
i quan jo mori anirà a captar.

De mitjons no puc deixar-n’hi,
perquè mai no n’he portat,
però en canvi jo li deixo
un candau per tancar el gat.

Per ma neboda ha de ser tot;
just és que tingui un galant d’or.
Ben arreglada sempre anirà,
i quan jo mori anirà a captar.

Hem vingut de Palamós
per veure Barcelona,
i mon cor s’ha omplert de goig
sentint tanta tabola.

Perquè jo no he vingut sol,
que han vingut darrera meu
els amics de Palamós,
els parents i quelcom més:
mon pare, ma mare,
mon fill i el meu nebot petit;
la meva germana,
el meu padrí i els meus cosins;
l’oncle Tòfol, la tia Tecla,
la Montserrat i la Rosó.

En sortint de l’estació
hem hagut de llogar un cotxe;
el cotxer no ens ha volgut,
perquè erem tanta colla.

Perquè jo no he vingut sol,
que han vingut darrera meu
els amics de Palamós,
els parents i quelcom més:
mon pare, ma mare,
mon fill i el meu nebot petit;
la meva germana,
el meu padrí i els meus cosins;
l’oncle Tòfol, la tia Tecla,
la Montserrat i la Rosó.

El cotxer no ens ha volgut,
perquè erem tanta colla,
i el tramvia que ha vingut
l’hem fet parar per força.
El conductor ha indicat
que el tramvia anava ple,
i jo hi volia anar
amb tot el meu requetè.

Mon pare, ma mare,
mon fill i el meu nebot petit;
la meva germana,
el meu padrí i els meus cosins;
l’oncle Tòfol, la tia Tecla,
la Montserrat i la Rosó.

Un senyor vermell del tot,
que li deien guàrdia urbano,
li hem preguntat on està
nostre tio Mariano.
No gastava bon humor;
ha engegat el bot avall,
i en cabat m’ha fet mirar
si io portava el seu gavant.

Mon pare, ma mare,
mon fill i el meu nebot petit;
la meva germana,
el meu padrí i els meus cosins;
l’oncle Tòfol, la tia Tecla,
la Montserrat i la Rosó.

Ens en tornem a Palamós
ben tips de Barcelona,
ja que no ens volen enlloc
perquè som tanta colla.

Perquè jo no he vingut sol,
que han vingut darrera meu
els amics de Palamós,
els parents i quelcom més:
mon pare, ma mare,
mon fill i el meu nebot petit;
la meva germana,
el meu padrí i els meus cosins;
l’oncle Tòfol, la tia Tecla,
la Montserrat i la Rosó.

Als pobles de marina,
per trasladar-se a altra comarca,
hi han d’anar amb camilla;
en canvi a Arbúcies hi anem amb barca.

I és per nosaltres
honor molt gran,
que en Barca i la camilla
es vagin esperant.