Cançons
Quan el cel és blau
Enregistrament realitzat l'octubre de 2025. Material cedit pel fill de la cantadora, Cesc Compte.
Quan el cel és blau, ferm minyó,
i les flors perfumen el vent,
xiula un cant joiós, ferm minyó,
ves-te'n i el sarró pren!
Marxem a l’una
el matí, a sol ixent,
cantem a l’una
de cara al vent,
de cara al vent.
Quan el cel és gris, ferm minyó,
i gelats són riu i torrent,
xiula un cant joiós, ferm minyó,
ves-te’n i el sarró pren!
Marxem a l’una
el matí, a sol ixent,
cantem a l’una
de cara al vent,
de cara al vent.
Perquè el camp, ja ho veus, ferm minyó,
es fa mofa del temps dolent;
si no et manca pit, ferm minyó,
ves-te’n i el sarró pren.
Marxem a l’una
el matí, a sol ixent,
cantem a l’una
de cara al vent,
de cara al vent.
És una cançó molt popular en l'escoltisme català, tot i que n'hem trobat molt poques referències en cançoners i reculls.
Es tracta de la traducció catalana d'una cançó escolta francesa de 1946 amb lletra de Jean Foglierini i música de Jacqueline Olivier. Desconeixem l'autoria de la traducció, que devia ser relativament contemporània a la composició. Aquí se'n pot consultar la lletra original.
La Maria Pilar va aprendre les cançons que canta anant d'excursió, a partir de la dècada de 1950. Membre de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Girona, explica que les cantaven tot fent camí i també a les acampades al foc de camp. Com apunta ella mateixa: "En els campaments de muntanya on ens trobàvem amb grups d'altres centres d'excursionistes (jo estava a la UEC de Girona però vaig tenir molta relació amb el Foment Excursionista de Barcelona) apreníem cançons dels uns i els altres. És per aquesta afició a la muntanya que moltes de les cançons que vaig aprendre són cançons de muntanya. En aquest ambient, una senyora que hi havia a la colla i que tocava el piano ens va oferir a unes quantes d’anar a casa seva un cop per setmana i aprendre-les d’una manera més formal i ortodoxa".