Cançons
Pleniluni d'isards
Enregistrament realitzat l'octubre de 2025. Material cedit pel fill de la cantadora, Cesc Compte.
Un, dos, tres, quatre, cinc,
i el més petit que tanca,
el més petit de tots,
el de la cua blanca.
Amb salt i salt i salt,
de cap a la carena,
la lluna els crida a dalt,
la lluna plena, plena.
Per brolla i abriüll(s)
ja arriben a la cresta;
la lluna a cada ull
encén fanals de festa.
I un vol de flor d’estel
la volta (l)eta els orna,
i del fi dringar del gel
musica l’eco en torna.
I amb salt i salt i salt,
la lluna se’ls amaga,
i als ulls de fi cristall
tot fanalet s’apaga.
Un, dos, tres, quatre, cinc,
i el més petit que tanca,
el més petit de tots,
el de la cua blanca.
És una composició d'Elisard Sala i Casassas (1913-1970) sobre un poema de Josep Punsola i Vallespí (1913-1949), inclosa al recull "Cançons de muntanya, de nit i de camí" (1949), editat pels mateixos autors en col·laboració amb la UEC (Unió Excursionista de Catalunya).
Al pròleg, escrit per Jaume Aymà i Mallol, que ofereix un repàs de totes les cançons del recull, és descrita com una "mena d'estampa japonesa, finíssima de poesia i de música".
A continuació incloem la imatge de la partitura i la lletra originals:
La Maria Pilar va aprendre les cançons que canta anant d'excursió, a partir de la dècada de 1950. Membre de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Girona, explica que les cantaven tot fent camí i també a les acampades al foc de camp. Com apunta ella mateixa: "En els campaments de muntanya on ens trobàvem amb grups d'altres centres d'excursionistes (jo estava a la UEC de Girona però vaig tenir molta relació amb el Foment Excursionista de Barcelona) apreníem cançons dels uns i els altres. És per aquesta afició a la muntanya que moltes de les cançons que vaig aprendre són cançons de muntanya. En aquest ambient, una senyora que hi havia a la colla i que tocava el piano ens va oferir a unes quantes d’anar a casa seva un cop per setmana i aprendre-les d’una manera més formal i ortodoxa".