Cançons
La núvia blanca
Enregistrament realitzat l'octubre de 2025. Material cedit pel nét de la cantadora, Cesc Compte.
L’avet més alt, després de la boirada,
és més verdós, és més verdós;
la boira, amb la humitat de sa besada,
l’ha fet formós, l’ha fet formós.
El nuvi sembla d’una núvia bella
esperant greu, esperant greu,
si un dia aquella fos... Qui fora ella?
Sols ho sap Déu, sols ho sap Déu.
Avui l’avet cepat amb goig sentia
pes al brancam, pes al brancam,
amb neu li ha mostrat Déu la fràgil núvia,
tot de blanc, tota de blanc.
És una composició d'Elisard Sala i Casassas (1913-1970) sobre un poema de Josep Punsola i Vallespí (1913-1949), inclosa al recull "Cançons de muntanya, de nit i de camí" (1949), editat pels mateixos autors en col·laboració amb la UEC (Unió Excursionista de Catalunya).
Al pròleg, escrit per Jaume Aymà i Mallol, que ofereix un repàs de totes les cançons del recull, hi llegim el següent:
"«Germà ramat» i «La núvia blanca», dues cançons bellíssimes, plenes de poètica nostàlgia, on el poeta i el músic han trobat el punt dolç de convergència i on, per al meu gust, culmina la qualitat estètica i la qualitat emocional. Són dues peces de concert, i potser és aquest l'únic retret que comporta l'elogi. Però si en aquestes dues ocasions diríeu que els autors no han volgut resistir la volada de la seva inspiració, tot seguit, en les cançons de nit i de camí, els veurem tornar, i amb quin encert!, a aquella «simplicitat tan saludable», com diu Lleonart parlant de l'obra de Clavé".
Sala i Punsola no van ser els primers autors coneguts en contribuir a engreixar el cançoner popular excursionista amb composicions o adaptacions pròpies. En aquest mateix arxiu recollim alguns exemples més antics del mateix fenomen.
A continuació incloem la imatge de la partitura i la lletra originals:
La Maria Pilar va aprendre les cançons que canta anant d'excursió, a partir de la dècada de 1950. Membre de la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Girona, explica que les cantaven tot fent camí i també a les acampades al foc de camp. Com apunta ella mateixa: "En els campaments de muntanya on ens trobàvem amb grups d'altres centres d'excursionistes (jo estava a la UEC de Girona però vaig tenir molta relació amb el Foment Excursionista de Barcelona) apreníem cançons dels uns i els altres. És per aquesta afició a la muntanya que moltes de les cançons que vaig aprendre són cançons de muntanya. En aquest ambient, una senyora que hi havia a la colla i que tocava el piano ens va oferir a unes quantes d’anar a casa seva un cop per setmana i aprendre-les d’una manera més formal i ortodoxa".