Cançons
Els tres tambors
Si n’eren tres tambo(n)s,
venien de la guerra,
i el més petit de tots
porta un ram de rosetes,
rampataplam.
-Tambor, el bon tambor, si em vols donar la rosa?
-La rosa que jo en tinc és per a pendre esposa.
Si esposa vols ésser, jo te’n daré la rosa,
demaneu al(s) rumbant(s) (?) si us vol(en) donar la rosa,
-La rosa que tu en tens no la vull ni m’agrada,
que de millors en tinc en allà al meu realme.
És una balada que apareix a la majoria de cançoners, tan antics com més moderns. El primer de recollir aquesta cançó encara tan popular va ser Manuel Milà i Fontanals al llibre "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes", l'any 1853, amb el títol de "Los tres tambores".
L'aplegava també Francesc Pelagi Briz l'any 1871 al volum tercer de "Cansons de la terra: Cants Populars Catalans" on hi adjunta també una variant italiana de la mateixa.
El folklorista Joan Amades explica al seu cançoner que també hi ha versions per terres alpines, a Flandes, al cançoner francès i a l'occità. Segons Aureli Capmany, que també l'aplega al Cançoner Popular de 1901, es tracta d'una cançó molt antiga i d'origen provençal.
L'enregistrament més antic que n'hem trobat data de l'any 1940, formant part d'un popurri de cançons populars titulat "Lo de siempre (Lo de sempre): Potpourries sobre motivos populares catalanes", a càrrec de Jaume Planas i Simó (1889-1974) i la seva Orquestra Planas.
La Conxita va néixer a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany) a Can Pere Pastor i, quan es va casar, ja va anar a viure a Banyoles. Les cançons les sap de la seva mare, la Teresa Teixidor de Mieres que "en sabia un niu". La Teresa era pastora i engegava el ramat a sota la serra de Finestres.
