On, com i de qui la va aprendre: En Joan repeteix sovint que s'havia "entramat" ("inventat") les cançons que canta. La majoria, però, són cançons prou conegudes que trobem recollides diverses vegades en aquest mateix cançoner.
Al Uruguay, guay, yo no voy, voy porque tengo naufragar.
Y un extraño caso a mi m(e) ha pasado, para tus nervios se han soltado. Y un doctor famoso qu(e)se cons(o)ltar, por las narice(s) me quis(e) tocar. Quien viere protesté, lo mando al Uruguay, y entonces me le contest(ó): -Mando que a París, si es que me es igual.
El Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque tengo naufragar.
Observacions:
Es tracta d'un charleston compost per Ángel Ortiz de Villajos (1898-1952), un dels introductors de la música popular americana a Espanya i nom important de la cançó espanyola durant els anys anteriors a la guerra i la pimera part de la postguerra. La lletra del ball, que data de 1925, és atribuïble a Alfonso Jofre de Villegas i Mariano Bolaños, col·laboradors habituals del compositor.
Tot i que alguns no han dubtat en classificar-la dins el gènere eròtico-festiu, detectant en les "narices" de la tercera estrofa un eufemisme, Antonio Perea defensa al seu blog que a l'origen de la cançó hi ha una anècdota mèdica real. La lletra s'estaria referint a l'otorrinolaringòleg basc Fernando Asuero (1887-1942), creador d'un reputat mètode terapèutic per al tractament d'alguns tipus de paràlisi facial. La popularitat de la seva cura li va valdre l'aparició als diaris de l'època, d'on Villegas i Bolaños haurien tret la idea per a la composició de la lletra de la cançó.
La lletra original diu així:
Un extraño caso a mí me ha pasado, pues todos mis nervios se han soltado. A un doctor famoso yo fui a consultar, pero las narices me quiso tocar. Más como protesté, mandóme al Uruguay y entonces yo le contesté:
-Al Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar. Al Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar. Mándeme a París, si es que le da igual; al Uruguay, guay yo no voy, voy, porque temo naufragar
Estos movimientos, aunque son nerviosos, son horriblemente contagiosos, y no sería extraño que, al salir de aquí, alguno de ustedes también baile así. Si viene a protestar, le mando al Uruguay, y así me habrá de contestar:
-Al Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar. Al Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar. Mándeme a París, si es que le da igual; al Uruguay, guay, yo no voy, voy, porque temo naufragar.
En Joan Callol "Zit" va ser mariner des dels 17 anys i venedor de peix en bicicleta. Des de L’Escala, anaven repartint peix a Sant Pere Pescador, L’Armentera, Ventalló, Valldevià, Saus, Camallera, Vilaür, Calabuig, Bàscara, Vilademuls i Viladesens. El seu crit era:
El viu va! El viu va!
En Joan explica que el seu pare era un dels bons cantadors de L’Escala. Havia cantat en algun dels cors que havia organitzat el popular músic local Josep Vicens i Juli (Avi Xaxu), que els ensenyava a cantar acompanyat de la guitarra. En Joan afirma que moltes cançons se les "entramava" el seu pare i que moltes altres se les havia "entramat” ell (aquesta afirmació la repeteix molts cops). En realitat, la majoria de cançons eren populars a l’època, de forma local o més general.
