Cançons

El nen és petit,
ja mig adormit,
la mare se'l mira.
No el deixa mai sol,
junt en el bressol,
joiosa sospira.

I vetllant aquell somni d'amor
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-I aquest fill val un món i un tresor.
I l'adorm tot cantant-li amorosa.

-Fes nona, reiet,
fes nona fill meu,
que ets un angelet
que m'ha enviat Déu.
El besa a la cara
i el besa en el front;
petons d'una mare,
lo més gran del món.

I el nen ja n'és gran,
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nits
i aparta els b(or)gits
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm, fill meu,
però t'ho haig de dir
que el meu cor et veu
amb molt mal camí.
Qui mal t'aconsella 
deu ser algun dingú,
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Pel vici perdut,
ja no té salut,
ni aquella dona
l'aprecia ni el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona. 

-No abaixis la cara,
i aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!