Cançons

Fa poc temps que a casa el meu notari
vaig anar, serio, per firmar el meu testament.
Perquè, quan jo sigui a l’altre barri,
guardi de mi un bon record tota la gent.

Els diners que tinc al Banc d’Espanya,
que no passen de trenta o qu(a)ranta durets,
seran repartits entre els mils pobres
que en siguin més menuts i més baixets.

Si sobren diners, els emple(i)aran
per fer un vestit al gegant.
No, no, no,
no és hora encara de morir-me jo,
perquè segons el metge a mi em va dir,
fins que mori haig de viure jo.

Quan jo hauré fet l’última ganyota
han de ficar-me a dintre un sarrió de carbó;
enlloc de capellans, vindran monges,
i han de portar-me al cementiri en carretó.

M’han d’enterrar vint metros de fondo,
perquè jo del clot no pogués sortir,
i tothom qui vindrà al meu enterro
serà obsequiat amb un gotet de vi.

Després que hauré mort, no vull funerals,
perquè hauré acabat el(s) rals.
I un cop mort,
i en la terra que els rest(e)s guardarà,
penjaran dalt d’una ceba l’epitafi, que en dirà:
aquí jau,
sens fer mullader i en santa pau,
el gran artista i cantant, en Carbassó,
que va morir del xarrampió,
sí, senyor!