Cançons

Hi ha a Catalunya una muntanya,
tresor de fe d’un bell passat;
no n’hi ha cap més de millor a Espanya
c(u)m Montserrat.

Encara avui s’hi veu pujar-hi
devots fidels, a peu descalç,
remei encar van a buscar-hi
pobrets malalts.

Parella que somriu,
també encara hi duu sos cors,
va a enc(a)manar-hi
el niu dels seus amors.

És flaire que guardem,
bressol d’un bell passat,
i a respirar-la anem
a Montserrat.

Montserrat, per nostra terra
de la terra és c(u)m el cor,
per (a)ixò ens g(u)arda l’alta serra
de fe santa i ric tresor.

Moreneta catalana,
tu que portes tan bell nom,
fes-te gran i treu ufana
de (?).

De la llar del(s) teus bons pares
vetlla sempre el foc sagrat;
fes encendre el(s) cor(s) de mares
que l’estimin, Montserrat.

Poncelleta catalana,
tu que guardes tan bell nom,
l’aire dolç d’eixa sardana
que l’escampi arreu tothom.