Cançons
Ara que la mare és fora
Ara que la mare és fora,
ara sí que em vindrà bé
per escriure una carteta
i al meu estimat Joanet.
I escolta, Joanet,
una cosa te'n vull dir:
que a la noia que tu et casis,
que l'estimis més que a mi.
Si en tens mai criatures,
posa-li a alguna el meu nom;
que quan cridaràs a(mb) ella
recordis del meu amor.
Ara, tristeta de mi,
me'n vaig ben desconsolada:
me'n beuré un vas de "vereno"
per cremar-me les entranyes.
Quan sentis tocar a morts,
baixa a baix el meu carrer,
que hi trobaràs els meus pares
i mes germanes també.
Totes elles (a)niran negres,
passaran pel teu davant
i per mica que m'estimis
tindràs una pena gran.
Quan me vagin a enterrar,
mira bé on me posaran;
perquè em puguis venir a veure
la diada de Tots Sants.
Hem trobat aquesta cançó, recollida als anys 1926-1927, al volum XIX de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i amb el títol "La darrera lletra".
La música sembla una adaptació del romanç castellà "¿Dónde vas, Alfonso XII?".
També la recull Artur Blasco dins "A Peu pels camins del Cançoner" a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), l'any 1982.
La Maria no té cap formació musical ni acadèmica. Ha estat sempre mestressa de casa i les cançons les havia après del seu pare, que era roder.