Cançons
Casada amb un pastor
Muntanyes regalades són les del Canigó,
que tot l'istiu floreixen, primavera i tardor.
Mon pare m'ha promesa, amb un pobre pastor:
-Deu-me l'amor, minyona, deu-me la vostra amor.
Ell(s) viuen a muntanya, jo visc al Rosselló;
ells cotxen sus la palla, jo cotx(i) sus cotó.
Ells mengen pa moreno, jo men(gi) de flecó;
ells mengen carn de cabra, jo en men(gi) de moltó.
Jo que no l'aimo gaire,
jo que no l'aimo, no,
jo que no l'aimo gaire
la vida del pastor.
És una balada molt cantada i recollida, en versions diverses, a la majoria de cançoners.
La primera referència que en tenim és la recollida per Milà i Fontanals aquí, dins "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" (1853). També Francesc Pelagi Briz l'apuntava al volum III de "Cansons de la terra" (1871).
Milà i Fontanals la torna a publicar al "Romancerillo catalán" de l'any 1882, amb el títol "El canigó".
Al volum quart del "Cansoner catala de Rossello y Cerdanya" (1885) de Pierre Vidal la tornem a trobar anotada.
Més tard, l'any 1887, n'apareixia una versió recollida per Carles Bosch de la Trinxeria al llibre "Miscelánea Folk-lórica".
Tant "Muntanyes regalades" com "Muntanyes del Canigó" acostumen a ser exordis lírics – és a dir, fragments introductoris – d'altres balades, com en aquest cas. La balada pròpiament dita comença al tercer vers.
