Cançons
La dama d'Aragó
A Aragó n'hi ha una dama que és bonica com un sol;
té la caballera rossa, li arriba fins als talons.
Sa mare la pentinava amb una pinteta d'or;
cada cabell, una perla, cada perla un ram de flors.
Son pare la porta a fira, a la fira de Lió,
de tants anells que li compra, li cauen de dos en dos.
Quan entraren a l’esglèsia, toquen a missa major;
al pendre aigua beneita, les piques es tornen flors.
Son germà se la mirava amb aquell ull tan hermós:
-Si no et fos germà, Maria, ens casaríem tot(s) dos.
Capellà que en diu la missa, n'ha perduda la lliçó,
escolà que li ajudava no n'hi sap donar raó.
Ai, adiós, Anna Maria,
robadora de l'amor,
ai, adiós.
Normalment amb el nom de "La dama d'Aragó" (però també a València, Vic, Mallorca o França), aquesta és una de les balades més exteses i conegudes, i presenta diverses variants. El primer recull on apareixeria és "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" (1853) de Milà i Fontanals. La podeu veure aquí.
Més tard, l'any 1866 la publicava Francesc Pelagi Briz
al volum I de "Cansons de la terra: Cants Populars Catalans". Pelagi Briz anomena l'incipit "A Paris n'hi ha una dama" com un dels més coneguts (de fet, aquest inici sembla ser el més habitual a les versions que hem trobat recollides a l'Empordà).
N'hem trobat també algunes variants al volum IV del Cançoner Popular de Mallorca (1975), de Rafel Ginard.
