Cançons
La dama d'Aragó
A París n’ha nascut una dama rossa cum un fil d'or;
se(u) mare la’n pentinava i ab una pinteta d’or,
se(u) tia li’n fa les trenes del cabell d’en dos en dos;
cada trena hi ha una perla, cada berla un anell d’or.
Seu germà se la mirava i ab un ull molt piadós:
-Que si no en fossim germans, ens casaríem los dos.
I que (?) n’hi havia, i a l'iglesia van los dos.
En allí a l’entrant de l’iglesi(a), el(s) sant(s) relluen tots;
en allí a l’aiga beneita i els anells hi cauen tots,
capellà que en diu la missa n’ha perduda la lliçó.
(Con) ne diu Do(nes de viscu): -Quina dama que en veig jo!
Escolà que l’ajudava: -Per mi la’n vol(d)ria jo!
I adiós, Anna Maria,
robadora del meu cor, i adiós.
Normalment amb el nom de "La dama d'Aragó" (però també a València, Vic, Mallorca o França), aquesta és una de les balades més exteses i conegudes, i presenta diverses variants. El primer recull on apareixeria és "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" (1853) de Milà i Fontanals. La podeu veure aquí.
Més tard, l'any 1866 la publicava Francesc Pelagi Briz
al volum I de "Cansons de la terra: Cants Populars Catalans". Pelagi Briz anomena l'incipit "A Paris n'hi ha una dama" com un dels més coneguts (de fet, aquest inici sembla ser el més habitual a les versions que hem trobat recollides a l'Empordà).
N'hem trobat també algunes variants al volum IV del Cançoner Popular de Mallorca (1975), de Rafel Ginard.
L'expressió "dones de viscu" utilitzada per la cantadora és una evolució fonètica del llatí "Dominus vobiscum" ("el senyor sigui amb vosaltres").
La Pepa Quintana vivia al poble de Vilafreser (Vilademuls).
