Uni, dori, teri, coteri,
sacaleri, beri birom,
conta’ls-hi bé, que tots hi son!

Fruita regalada,
tota vermellor,
cantiret de fada,
gentil cantiró.

D'una flor exquisida
que era un somni blanc,
tu n'has tret la vida,
tu n'has tret la sang.

Sang viva de l'horta
t'ha fet la carn forta.
L'amor és per tu.

Sigues bona i franca.
Baixa de la branca,
que no et veu ningú.

Cirerer petit, cirerer florit,
que en fas arracades,
diga’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens crenades.

Diga’m sense por
qui acull la dolçor
d’aquesta florida;
el que ara és tan blanc,
demà serà sang
que alegra la vida.

Potser els escolans
se n’omplen les mans,
goitant d’alegria,
o algun pinsà vell
se’n guarda per ell
un gra cada dia.

Cirerer petit, cirerer florit,
que en fas arracades,
diga’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens crenades.

Sobre un jaç de seca molsa
es moria un vell pastor,
i sa agonia era dolça,
sense angoixa ni dolor,
i s'agonia era dolça,
sense angoixa ni dolor.

Al ressò d’una campana
entre neu l’han soterrat,
i han plantat en sa capçada
un bastó posat en creu,
i han plantat en sa capçada
un bastó posat en creu.

Mon pare m’ha casat,   també la mare mia,
m’han casat amb un amor   que jo no volia;
a la nit de casada,   s’en va a rondar la vila.
Me’n poso a la porta   per veure on iria;
vaig veure que n’entrava   a casa d’una amiga,
vaig sentir que li deia:   -Serás prenda querida;
te compraré zapatos,   también una mantilla,
y la que tengo en casa,   palos y mala vida.
Me’n torno cap a casa,   molt trista i afligida.
En ribar la matinada,   el sento que me crida:
-Baixa a obrir,   esposa meva,
que si la ronda em veia   potser m’agafaria.
-Si et gafa que t’agafi,   a mi res em en faria;
on has passat la nit,   ves-hi a passar el dia.
-La nit jo l’he passada   a casa d’una amic.
-Si en tinc un ocellet   que tot m’ho explica.
-Si tu tens ocellets,   jo tinc un altra amiga.

El diumenge prop vinent   els fadrins en tenen balles;
Francisqueta se n’hi va    per ballar un poc de fandango.
I els soldats que hi ha al quartel   n'han sortit per a mirar-la,
i un dels més petits de tots   amb l’espasa la'n tustava.
Francisqueta, adéu, adéu,   que el dimoni et té tentada,
no en te(ns) la culpa tu, no,   que la té teu pare i mare;
si te'n (ha)guessin corregit,   amb la brida un poc tibada,
no en faries lo que fas   i en series més honrada.
La seu mare al sentir això,   se’n va dret i a buscar-la:
-Francisqueta, anem, anem,   Francisqueta, anem a casa.
-Ai mare, i aneu, aneu,   que io (i)a tinc qui m’hi acompanya.
M’hi acompanya (…)

Olailà,
olailà, quin pimpollo que n’hi ha!

I una cançoneta nova   bé la’n sentireu cantar,
treta n’é d’una minyona   de la vila de Llançà.
Dos fadrins que la’n festegen,   tots tres s’hi volen casar;
un estudia per metge   i l’altre per capellà,
se’n van a Barcelona,   Barcelona a estudiar.
Dos fadrins que la’n festegen,   tots s’hi volen casar;
seu mare li’n don llicència,   son pare no li’n vol dar.
Caterineta en cau malalta:   -Quin metge irem a buscar?
-I aquell de Barcelona,   que m’hi podia casar.
I quan en puja l’escala,   ja la’n sentí sospirar,
i arriba dintre el quarto:   -Caterineta, com ve i com va?
-I molt mal, el senyor metge,   i molt mal, ja pot comptar.
-I en té les febres malignes,   potser això la matarà.
Ara bé me la’n daríeu,   si me la’n poguéssiu dar;
ara bé me la’n daríeu,   ara no us la vu(i) pas.

En volen, en volen...
botifarres!

En volen, en volen...
sabates!

En volen, en volen...
mussols!

Ton pare no té nas,
ton pare no té nas,
ta mare és xata,
i es teu germà petit,
i es teu germà petit,
nas de patata.

Mà mota, mà morta…
Pica a la porta!

Mà morta, mà morta…
Pica a la porta!