signatura_PNC2022.jpg

Ai, mestressa agraciada

Nom de l'informant: Joana Espuña i Masdéu

Data i lloc de naixement: 12/11/1948 (Riudaura)

Municipi de residència: Riudaura

On, com i de qui la va aprendre: De la seva àvia.

Fotografia de l'informant

Lletra:

Ai, mestressa agraciada,
jo no sé com us ho feu,
que quan vós aneu a missa,
sembleu la Mare de Déu,
sembleu la Mare de Déu.

L'hereu d'aquesta casa
és petit i és eixerit;
té una rosa a cada galta
i un clavell a cada dit
i un clavell a cada dit.

L'hereu d'aquesta casa
de petit se'n farà gran;
farà caure les donzelles,
com els ocellets el ram,
com els ocellets el ram.

El colom volta la torre,
la'n volta de peu en peu;
les ninetes que hi ha a dintre
són més blanques que la neu,
són més blanques que la neu.

L'amo d'aquesta casa
n'és un home molt honrat;
sempre diu a la mestressa:
-Fe(s)-(e)ls-hi força caritat,
fe(s)-(e)ls-hi força caritat.

L'amo d'aquesta casa
n'ha tingut una gran sort;
n'ha arreplegat una jove
que és rossa com un fil d'or,
que és rossa com un fil d'or.

L'amo d'aquesta casa
n'és un home molt de bé;
fa caritat a tots els pobres
i en els gotxaires també,
i en els gotxaires també.

Observacions:

Són diverses corrandes que es cantaven durant la Pasqua per les caramelles per part dels gotxaires o caramellaires. En aquest cas es cantaven a la mestressa de la casa, a l'hereu, a l'amo i a la jove. 

Jaume Ayats, al llibre "Les chants traditionnels des pays catalans" (2008) – malauradament només editat en francès –, explica com el nom de "corranda" va fer fortuna als cercles literaris de la Renaixença catalana (últim terç del segle XIX), per la proposta que en va fer Jacint Verdaguer. A partir d’aquell moment, el terme va ser utilitzat per anomenar tots els gèneres de cant improvisat de Catalunya.

En el passat, segons explica Ayats, la comitiva de joves passava per totes les cases d’una parròquia per demanar diners. Els textos, organitzats en quartets heptasíl·labs de rima (consonant o assonant) als versos parells, s’improvisaven sempre sobre una mateixa melodia. Els caramellaires i un instrument responien repetint una part de la melodia o cantant una tornada concreta, mentre el corrandista meditava una altra corranda. Així es cantaven unes corrandes de salutació quan s’arribava a una casa, uns elogis cap al senyor i la senyora i sobretot unes de dedicades a les noies. Finalment, es demanava una almoïna (o menjar). Si no donaven res, començaven llavors les corrandes per maleir la gent de la casa, amb un to satíric i a vegades cruel.  Es diu que alguns corrandistes havien arribat a cantar més de tres-centes corrandes seguides. Un dels moments més esperats es produïa quan es trobeven dos corrandistes de grups diferents i s’enfrontaven cantant. 

Entrevista realitzada per Francesc Tomàs "Panxito" i Montserrat Massana, el desembre de 2013.