Cançons
Jo sóc l'estanya pielles
Jo sóc l'estanya p(i)elles
que he vingut d'Itàlia a aquí
per adobar unes casseroles
per poguer-me mantenir.
Que te creus que tinc molta de gana?
Que te creus que no puc menjar?
Som vingut en aquí, en Espanya
sols per fer-me-la p(e)ssar. (?)
I un dia passant per Tosques,
un dia de festa major,
que de gana que en tenia
em vaig menjar el senyor rector.
El senyor rector però gemegava,
con el vaig tenir-lo a dins,
me'n feia una (?)
com si fos un gran l(l)apin. (?)
De gana ningú en pateix,
i la misèria m'envesteix.
Déu meu!
I un dia passant per Tosques,
en vaig veure un guàrdia urbà,
que amb la punta de la porra
en (ar)rastraba (?) un capellà.
De gana ningú en pateix,
i la misèria m'envesteix.
Déu meu!
L'única referència que hem trobat d'aquesta cançó és a la revista "La Palanca" d'Artesa de Segre i comarca, del juny del 2005. L'articulista Josep García Quesada n'escriu un fragment com a cobles que cantaven amb un cor i a tres veus durant els carnestoltes dels anys 1935 i 1936:
que d’Itàlia hem vingut aquí
per adobar les casseroles
i poder-nos mantenir.
De gana en tenim molta,
de tec no n’hem trobat.