Cançons

El nen és petit,
n'és mig endormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
i junts al bersol,
joiosa sospira.

I vetllant el seu somni i amor
ella canta, ditxosa i tranquil·la:
-El meu fill n'és un món i un tresor.
I li don(a) tot cantant-li amorosa.

-Fes nona, reiet,
fes nona, fill meu,
que ets un angelet
que m'ha enviat Déu.
Li beso la cara,
i ell besa lo front;
petons de una mare,
lo més gran del món.

El nin ja n'és gran,
la mare, plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits,
i fuig del b(or)git,
treballa i estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm fill meu,
pro jo te haig de dir,
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal te aconsella 
deu ser algun ningú,
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

Al vici perdut,
ja no té salut,
ni aquella dona
l'aprecia ni el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tot(s) lo desprecien i em veu
molt amunt de dalt molt precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
vine aquí al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut, 
de tots despreciat,
per què no has vingut 
i aquí al meu costat?
Li beso la cara,
li besa el front;
te queda una mare,
lo més gran del món.