Cançons
La berenada de les veïnes
(...) (ve)ïnes del veïnat, sovint, sovint se criden,
que volen fer un berenar que el seu marit no hi sigui.
Quan el berenar fou fet, el seu marit n’arriba:
-Què és això, meva muller, que flaire n’he sentida?
-Són les orelles del gat, que es foc les ha rostides.
-No és flaire de gat, no que és flaire de gallina.
Ja se’n va en el galliner, no hi troba cap gallina,
ja se’n va en el ponedor, no hi troben cap ou del dia.
Ja se’n va en el llenyer i agafa un garrot d’alzina.
-Pare, no em pegueu a mi, pegueu a na Caterina,
que s’ha menjat els ous, els ous i les gallines.
Foc a la ximeneia, dones,
foc a la ximeneia.
Es tracta d'una balada molt estesa arreu de Catalunya. El primer en recollir-la fou Milà i Fontanals al "Romancerillo catalán" (1882), amb el títol "Las comadres de la vecindad". Cal no confondre-la amb la balada "La berenada del rector i les dones", recollida per Pelagi i Briz al quart volum de "Cansons de la terra" amb el títol "La brenada".
Més endavant, Julita Farnés en recolliria una versió tossenca al núm. 197 del "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya" (1911), ja amb el nom de "La berenada de les veïnes".
Sara Llorens també la recull a "El cançoner de Pineda" (1931) amb el títol "El berenar de les dones".
Segons indiquen Maria Gràcia Puigdemont i Fidel Aromir a "Tossa. Cançons d'abans" (Centre d'Estudis Tossencs, 2025), el cantador Vicenç Esteban i Darder explicava que aquesta balada es cantava per Carnestoltes.
