Cançons
Lo rossinyol no pot cantar
Lo rossinyol no pot cantar
que no vagin deu,
deu i nou,
nou i vuit,
vuit i set,
set i sis,
sis i cinc,
cinc i quatre,
quatre i tres,
tres i dos,
dos i un,
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin vuit,
vuit i set,
set i sis,
sis i cinc,
cinc i quatre,
quatre i tres,
tres i dos,
dos i un,
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin set,
set i sis,
sis i cinc,
cinc i quatre,
quatre i tres,
tres i dos,
dos i un
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin cinc,
cinc i quatre,
quatre i tres,
tres i dos,
dos i un,
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin quatre,
quatre i tres,
tres i dos,
dos i un
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin tres,
tres i dos,
dos i un,
i ell tot sol.
Lo rossinyol no pot cantar,
que no vagin dos,
dos i un,
i ell tot sol.
Lo rossinyol si pot cantar,
que (?) ell sol,
sí, canta sol sempre,
lo rossinyol.
La primera referència d'aquesta cançó infantil acumulativa la trobem a "Jochs de la infancia" (1874), de Francisco Maspons i Labrós, que especifica que en el joc "tota la habilitat consisteix en saber dir la nombra al revés y saberse aguantar durant ella la respiració (...)".
L'estiu de 1926, Joan Tomàs en recolliria una versió a la Casa de Caritat de Barcelona per a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, amb el títol "El rossinyol". Tomàs esmenta també que "es canten tants números com es vulgui, mentre es tingui alè per retrocedir sense respirar".
Al seu cançoner, Joan Amades també en recull una versió de títol "El mussol" i explica que "era una dansa o joc acumulatiu molt ballat fins a finals del s. XIX sobretot en diverses valls pirinenques del vessant francès".