Observacions:

La primera referència que tenim d'aquesta balada és la recollida per Jacint Verdaguer amb el títol "El rector de Sarrià", abans de l'any 1868, que trobem a "Cançons catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO". Aquesta és la versió que es recull:

Lo rector de Sarrià
quan té sopes no te pa.
Lanturururà.
Pren els cans, se'n va a caçar,
una llebre va agafar,
la criada la va donar.
La'n cou i la'n va empebrar,
tot tastant la va acabar.
-Vostè n'ha de confessar.
-A on-t hi podrem anar?
-Anem-hi detràs l'altar.-
L'altar es posa a tremolar,
sants i santes a ballar.

També està aplegada dintre "Cansons y follíes populars, inèditas recollides al peu de Montserrat" (1885) de Pau Betran i Ros amb el nom de "Lo rector de Cornellá".

L'any 1931, Sara Llorens en publica dues versions curtes al "Cançoner de Pineda" amb el títol "El rector d'Orsavinyà" i també "El rector de Cornellà".

Amb el títol "El rector de Talaixà" es recul a Beget, de la mà d'Amadeu Rosell i Jaume Arnella durant els anys 1976-1977 i publicada posteriorment a "Les Cançons de Beget". També la recopila Artur Blasco, dintre "A Peu pels camins dels Cançoner" al mateix lloc l'any 1985. La melodia coincideix amb la de la cançó "La mestressa i el cabrer", de Beget, recollida en aquest mateix arxiu.

Es tracta d'una balada de versos simples no cesurats, és a dir, que no formen hemistiquis com la majoria de balades.