Observacions:

Aquesta cançó l'hem trobat recollida al Penedès al llibre "Música Tradicional Catalana I - Infants" (1981) de Josep Crivillé. L'autor explica que és una cançó-joc amb ball rodó on una noia es posa el mig del cercle assenyalant amb el dit davant seu mentre la rotllana gira; quan acaba la cançó, la noia assenyalada canvia el seu lloc amb la que estava al mig.

La versió que se'n recull diu així:

Un roser de roses blanques,
he vingut a recollir,
tan amigues qu'érem antes
i ara hem hagut de renyir.

Hem renyit per poca cosa,
a la cara t'ho diré,
i per més que t'enrabiïs
amiga no t'estaré.

L'origen de la cançó però, no sembla ser infantil. Pau Bertran i Bros en recollia algunes estrofes en forma de follies (corrandes), és dir, com a cançó improvisada, ja l'any 1885 al llibre "Cansons y follíes populars, inèditas recollides al peu de Montserrat".

Una versió amorosa d'aquesta cançó es recollia també l'any 1926 a Sant Joan Les Fonts (Garrotxa) a l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, amb el nom de "Roseret de roses blanques". 

Jaume Arnella al seu "Repertori bàsic de cançons populars" (1995) en copia una versió menorquina molt popular en els darrers temps: 
 
Roseret de roses blanques,
qui ens ho havia de dir:
¡tan amics com érem antes,
que ara haguéssim de renyir!
 
Si hem renyit per poca cosa,
Rosereta del cor meu,
si hem renyit per poca cosa,
tu fé es teu, jo faré es meu .
 
Si la mar es tornés tinta,
ses muntanyes paper fi,
t'escriuria una carteta
de l'amor que em fas patir.
 
L'any 2004, Cris Juanico la va enregistrar a l'àlbuma "Memòries" sota el nom de "Roseret".

L'Empar explica que es tracta d'una "sardana" (joc de rotllana). Al mig, una nena cantava aquesta cançó a una altra del cercle que rodava. Quan s’acabava, l’escollida era la que anava al mig.

L’Empar recorda les cançons sobretot de la seva mare, la Narcisa Tarafa i José (Banyoles, 1925), de Can Pandai de Banyoles. La mare havia anat alguns anys a escola amb les monges clarisses de La Providència i també al Sagrat Cor. Els oncles de la mare, en Quimet i Cintet, tocaven la guitarra i la bandúrria, i a ella li feien fer teatre, cantar i recitar poesies. Més tard, la mare havia fet molt de teatre local.