Lletra:

-Dels oficis d’avui dia,
el millor és ser didot,
sobretot quan se’n pot ser-ne
d’una casa de senyors.
Un passa moltes migrades,
però jo no ho puc pas dir;
mes en canvi no treballo,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip.
Ells a les criades manen,
i fins als senyors i tot;
si vostès em volen creure,
poden fer-se tots didots.

Lo millor que surt a taula,
si la dida en té desig,
és per ella, no cal dir-ho,
i pel didot, son marit.
No hi ha cap porta tancada,
res privat tenen ells dos,
i els reis de cada casa
són la dida i el didot,
són la dida i el didot,
son la dida i el didot.
Si els senyors van a te(i)atr(o),
o a pendre aigües o a passeig,
la dida no pot faltar-hi,
i el didot també segueix.

-Ai, quan l’Antònia
aquí em veurà,
ai, de goig boja
es tornarà.
Quina abraçada
jo li daré;
quantes carícies
jo li faré.
Sols de pensar-hi,
la baba em cau,
i si això és guerra
mai vingui pau.
Si a aquesta casa
em puc quedar,
visca la Pepa
ja puc cridar;
visca la Pepa,
visca la Pepa,
visca la Pepa
ja puc cridar.

-Si dos mainaderes
tenen que buscar,
amb els didots pensin,
que són per llogar;
la, la, la,
servir-l(o)s bé i alegres
els hi prometem,
i amb poca soldada
estarem contents.

-De bona cara,
sempre en farem;
quan el nen plori
bressolarem,
i mentra crida
i fa “ue, ue”,
direm no ploris,
calla, reiet,
calla, reiet,
calla reiet…

-La teva dida
no pot tardar,
i quan arribi
podràs mamar.
Fes na non neta
dintre el bressol,
que el didot canta
la non-non,
que el didot canta
la non, non,
que el didot canta
la no, non.