On, com i de qui la va aprendre: De petit. Apresa d'en Fermí, un home gran del veïnat de la Farrès (Fontcoberta), que la cantava a la barberia de Centenys.
Sóc perdut la tuturutella, una ve(i)a l'ha trobat, l'ha lligat amb quatre betes i l'ha engegat a fer punyetes.
La veia no em vol donar la tuturutella que jo/si no li don(gu)i cuixa de vedella; la vaca/vedella on em vol donar cuixa que no li don(gu)i herba del(s) gurets; el(s) gurets no em volen donar herba si no els hi don(c) pluja; el(s) núvols no em volen donar pluja si no els hi don(c) vent de l'àguila; l'àguila no em vol donar vent si no l'hi don(c) polls de la lloca rossa; la lloca rossa no em vol donar polls si no l'hi don(c) mill; el sac no em vol donar mill si no -li- desfaig el cordill.
Sóc desfet el cordill del sac, el sac m'ha donat mill; sóc donat mill a la lloca, la lloca m'ha donat polls; sóc donat polls a l'àguila, l'àguila m'ha donat vent; sóc donat vent al(s) núvols, el(s) núvols m'han donat pluja; sóc donat pluja al(s) gurets, el(s) gurets m'han donat herba; sóc donat herba a la vaca, la vaca m'ha donat -la- cuixa; sóc donat cuixa a la ve(i)a i m'ha tornat la tuturutella.
Observacions:
Es tracta d'una cantarella que va recollir amb el nom de "La cadella i la tuturutella", ja a mitjans anys 60 del s.XIX, Jacint Verdaguer i que l'any 1909 publicava Aureli Capmany a la publicació infantil "La Rondalla del dijous" n.5, amb el nom de "La tirotella". Aquest terme, segons els Butlletí de Dialectologia Catalana n.19, de 1931, designa una "botella de cuiro destinada a contenir vi i usada també per a beure, que forma part del bagatge dels pastors, i és feta sovint per ells mateixos amb pell d'ovella, ben suavitzada amb pega (Merlès)". Tot seguit, el butlletí ho exemplifica amb l'inici de la cançó.
Joan Amades l'aplega amb el nom de La tinterella a "Cançons Populars Històriques i de Costums"(1936) de la boca d'un pastor de Vallcebre (Berguedà). Tot i que la recull amb el terme de "titorella" -mot sense significat-, l'autor en dedueix que es refereix a una tinterella: una esquella petita de les comarques ramaderes. Ell mateix explica que al Lluçanès va sentir-la recitada, formant part d'una rondalla més àmplia que reforçava la història i amb el nom de "La tirotella".
I és que Josep Ma. Vilarmau i Cabanes, col·laborador d'Amades, va aplegar Lluçanès aquesta "cantarella mnemotècnica" -com ell mateix defineix- amb el nom de "La tirotella". Es troba escrita -sense partitura- dintre "Folklore del Lluçanès" (1997), del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona. Probablement, fou recollida als anys 40 del s.XX.
En Pere resideix a Montfullà (Bescanó). Explica que a Centenys (Esponellà) hi havia dues barberies que obrien el dissabte al vespre i el diumenge al dematí. La que ell recorda més era al pis de dalt d'una casa on a la planta baixa s'hi venia vi. Hi anava gent de Fontcoberta i La Farrès. S'hi trobaven a vegades 3, 4 o 5 persones. Mentre s'esperaven, xerraven i sovint un d'ells, en Fermí, un pagès ja gran amb barretina, es posava a cantar aquesta cançó, a vegades fins i tot més d'un cop. En Pere tenia 7 o 8 anys.
Enregistrament realitzat per Albert Massip, el maig de 2022.
