Lletra:

A la voreta del mar,
l'Agnès se'n va a treballar,
quan l'alba apunta;
i els seus ulls, en plor desfet,
va mullant el coixinet
on fa la punta.

Enyora a son aimador
que sembrà en son tendre cor
dolça esperança,
i el seu plor d'amor ardent
no és pas de penediment,
que és d’enyorança.

Fa cinc anys que ell va deixar
la vila d'Arenys de Mar
a sa promesa;
la pobresa l'ha esquardit
i a l'Amèrica ha partit
'cercar riquesa.

- Quan aquí retornaré
amb ton amor compliré -
deia, i marxava;
- Aquí t'espera mon cor -
amb tot puríssim amor
deia, i plorava.

Treballant amb fe constant
i ab anhel va treballant,
que res li'n sobra.
i per minvar sos fatics
en va fent puntes pels rics
perquè ella és pobra.

(A Arenys de) Mar ha tornat
aquest matí un potentat.
Ve de l'Havana;
n'és el fill d'un mariner
que ve casat amb muller
americana.

Quan sa arribada ha sabut,
l'Agnès en terra ha caigut
amb desmai presa;
cinc anys l'he plorat absent,
i avui ploro el mancament
de sa promesa.

Quan torna en sí del desmai
plena de dol i esglai
plora i gemega.
- Filla meva, viu per mi, -
sa mareta li va dir;
ta mare és cega!

La filla 'fega el seu cor
del desengany de l'amor
les penes juntes;
i plorant amb dol sens fi,
pren els boixets del coixí
torna a fer puntes.

Tot plorant i sospirant
la Inès en va treballant
que res li'n sobra.
I per minvar sos fatics
té de fer puntes pels rics
perquè ella és pobra.

La muller del potentat
'casa de la Inès ha entrat
fa poca estona.
- Per el fill que he de parir
el niuet m'haig de vestir,
bona minyona.

De ta rara habilitat,
moltes proves me n''han dat
ja tes companyes;
fés-me'n puntes i entredós
per adornar el fill hermós
de mes entranyes.

I amb honor podràs minvar
la pobresa que es tallà (?)
la sed revela. -
La Inès a l'oir això,
sentí una mortal fredor
que el cor li gela.

Es mira la post del pa,
veu que un sol mot(s) no n'hi ha...
i dubta encara.
Veu uns ulls en la foscor,
buits de llum i plens de plor
els de sa mare!

- Mare meva, -diu amb fe,-
sols per vós treballaré,
que el cor me'n sobra;
tinc de minvar-me els fatics,
tinc de fer puntes pels rics,
perquè en sóc pobra.

Treballant sense parar,
va fent puntes i entredós,
per la senyora;
si li pregunteu què en fas,
diu amb veu freda com glaç:
- faig... ma mortalla.-

La grogor va prenent peu
en ses galtetes de neu
que enveja el marbre.
N'és tarongina d'amor,
quan en groguegi la flor,
caurà de l'arbre.

Dia i nit treballaré
i la feina acabaré,
per la senyora;
treballant de dia i nit
n'ha deixat el niu vestit
la cosidora.

Al bateig van repicant;
els veïns a veure'l van
junts a la porta;
un toc de morts l'ha sorprès,
i pel veïnat van dient:
- La Inès és morta!

Pobra màrtir de l'amor,
que del cel, Nostre Senyor
les portes li obre;
ja no en tindrà més fatics,
ni en farà puntes pels rics,
ni en serà pobra.