signatura_PNC2022.jpg

La Marieta de l'ull viu

Nom de l'informant: Pepa Quintana i Agustí

Data i lloc de naixement: 26/3/1915 (Beuda)

Municipi de residència: Vilademuls

Fotografia de l'informant

 

Lletra:

I en baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
i en baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Demaneu-li c(u)m se diu,
Marieta, Marieta,
demaneu-li c(u)m se diu,
Marieta de l'ull viu.

I aquesta cr(a)ticada Marieta,
i allí (a) la font del gat,
ni mai que hi (ha)gués anat
i encara hi tornaria
amb aquell mateix soldat.

I allí (a) la font del gat,
ni mai que hi hagués anat,
i encara hi tornaria
amb aquell mateix soldat.

Observacions:

Aquesta versió de la cançó és un fragment del cuplet barceloní "La Marieta de l'ull viu", amb lletra de Faust Casals i música de la olotina Càndida Pérez (a partir d'una cançó popular en aquell moment, com a mínim, a Barcelona). La primera referència que n'hem trobat ha estat el 17 de novembre de 1920 a "La Vanguardia", on parla de les actuacions de la sala "El dorado" i de la interpretació de la cupletista Pilar Alonso:

Pilar Alonso


El cuplet original diu així:

Jo sóc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap tot platejat.
Jo sóc la Marieta que anava amb el soldat,
de qui en cantaven cobles les dones del veïnat.
La més mortificanta cançó que em varen fer
va ser la que a tothora sentia pel carrer.

Música instrumental amb la melodia de la cançó popular

Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.

Solia ser a les festes el meu divertiment
anar a beure aigua fresca, com feia molta gent.
La Font del Gat, doncs, era grat lloc d'esbargiment,
on el soldat jo veia si era o no valent.
Perquè un dia em van veure que ens fèiem un petó,
alguna mala llengua va treure'ns la cançó.

-Música instrumental amb la melodia de la cançó popular-

Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.

Després va l'amor nostre tenir un nou incentiu,
i pel fillet guarnírem el nostre alegre niu.
Com que, d'aquestes coses, la gent sempre se'n riu,
de mi se'n reien dient-me la noia de l'ull viu.
Aquells que no comprenguin lo que és estimació,
que riguin tant com vulguin i cantin la cançó.

Música instrumental amb la melodia de la cançó popular

Jo sóc la criticada Marieta,
que retreu aquest cant amb picardia,
i amb el mateix soldat, si no hi hagués anat,
jo encara tornaria a anar a la Font del Gat.

La cançó popular de la qual parteix el cuplet no l'hem sabut localitzar sencera en cap cançoner vell; només queda anomenada al "Cançoner musical popular catalá" (1918) de Rossend Serra i Pagès, on explica que és una cançó "per anar ben depressa".

Adjuntem diverses estrofes menys conegudes que hem trobat a la xarxa:

Baixant de la font del gat,
una noia, una noia,
baixant de la font del gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, Marieta.
Pregunteu-li com es diu:
-Marieta, de l'ull viu. 

Que portes en el cistell?
-Figues de moro, figues de moro.
Que portes en aquest cistell?
-Figues de moro i un clavell.

I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio, pel meu nòvio.
I el clavell per a qui serà?
-Pel meu nòvio anar a ballar.

Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla, a la Rambla.
Pregunteu-li on s'està:
-A la Rambla a festejar.

Per les referències que n'hem trobat, probablement havia estat una cançó molt popular en el context barceloní. Ja l'any 1910, Ricard de Baños va fer una comèdia de cinema mut amb el mateix títol de la cançó. Però ja als anys 20, a part d'aquest cuplet que presentem aquí, la cançó va ser inclosa també dintre d'una obra de teatre, una sardana i fins i tot al cinema.

A l'abril de l'any 1922 es va estrenar "Baixant de la font del gat o la Marieta de l'ull viu", una tragicomèdia d'Amichatis i Gastó A. Màntua que obtindria un èxit molt notable. Incloïa les dues estrofes més conegudes d'aquesta cançó.

Més tard, de la cançó se'n feu una sardana (Enric Morera i Antoni Vives, any 1926) i fins i tot, Amichatis adaptà l'obra de teatre al cinema (any 1927). L'enregistrament més antic que n'hem trobat data de l'any 1940, formant part d'un popurri de cançons populars titulat "Lo de siempre (Lo de sempre): Potpourries sobre motivos populares catalanes", a càrrec de Jaume Planas i Simó (1889-1974) i la seva Orquestra Planas.

 

La Pepa Quintana vivia al poble de Vilafreser (Vilademuls).

 

Enregistrament realitzat pels seus néts l'any 1993. La cinta va ser cedida per la família a Àngel Vergés.