Lletra:

Quan jo n'era petitet,   petitet, un jove tendre,
em vaig (infundar) l'amor   amb una hermosa donzella.
I a l'edat dels catorze anys   el Rei feu declarar guerra;
trist de mi, com ho faré?   Tinc que deixar la promesa.
I un amic sempre m'ho diu,   i un amic sempre m'ho deia:
-Quan tu a la guerra seràs,   se't casarà la promesa.
-I a mi no em diguis això,   qu(e) un disgust sempre s'hi acerca,
i això és com un pagès   que en sembri la mala terra;
que en sembri el més bon blat,   que en culli sinó nielles.
Quan ja feia los set anys,   el Rei feu plegar la guerra.
-Que se'n vagi cadascú,   cadascú la seva terra.
Jo també me n'aniré   i a casa de ma promesa.
Ja li'n dono el Dé(u) vos guard:   -Viuda, casad(a) o promesa?
-Sóc promesa amb un soldat,   set anys fa que és a la guerra.
-No és a la guerra no,   que està aquí a la presència.
-Jo per vós, gran jovenet,   he fet moltes prometences.
He promès resar el rosari,   set grans i catorze denes,
he promès anar descalça   amb una santa molt bella.