Lletra:

Joan Sala Viladrau
és el nom que ell se'n deia,
per nom se'n diu Serrallonga,
casat n'era amb la pubilla.

Tenien dos heretats
que amb la pau els dos vivien;
les criades i el(s) criats
nit i dia els en sabien.

El dia de Sant Joan
la fortuna en va ser mia;
tinguérem quatre raons 
ab un jove de la vila.

De renyines a raons,
de raons a més renyines,
de renyines a raons
io li vaig quitar la vida.

Quan io me'n vei(gu)é perdut,
me'n vaig dar a la mala vida:
vaig nar a Roca Guinau,
me'n vaig fer cap de qu(a)drilla.

Vàrem anar a l'Hostal de l'Avenc,
vàrem robar set-centes lliures.
Què me n'és passat del cap
tornar-hi io sol un dia.

-Mestressa, què teniu per menjar?
Mestressa, què teniu per beure?
-En tenim capons amb llardet
i algunes perdius rostides.

Mentres n'estàvem sopant:
-Mestressa, no sé si ho sabeu,
corren gent de mala vida.
-Per mi bé n'han corregut:
m'han robat tant com tenia.

Aquell lladre d'en Serrallonga,
llamp que li partís la vida. 

-Mestressa, co(n)teu, co(n)teu:
pagar el gasto io en voldria.
-Vostro gasto val deu rals,
més o menos una lliura.

-Poseu-la al llibre del(s) perduts,
aquesta i les set-centes de l'altre dia,
que io sóc en Serrallonga,
aquell que tant maldeci(e)u.

N'entraren quatre minyons:
ells em miren i io els miro.
No n'hi hagué cap de ells
que en volgués perdre la vida.

De canons i de punyals
sobre meu prou n'hi havien
i en a les mans un grenyal
que aquell (i)a no em fa mai figa.

La justícia ho ha sabut,
nit i dia em perseguia.